Jo no vull ser emprenedor…en contra del pensament dominant

Les paraules que utilitzem per  ordenar els pensaments configuren una manera d’entendre la realitat. La modificació del llenguatge modifica la nostra percepció de la realitat. En això el pensament neoliberal ha treballat des de fa molts anys. Ens han canviat el llenguatge i sense adonar-nos-en, els moviments d’esquerra ens hem vist desprovistos d’explicacions i de referents sobre com és el món i la societat. Els mitjans de comunicació en això tenen molta responsabilitat: són un element fonamental de difusió de les idees hegemòniques i dels conceptes que serviran per explicar la realitat.

D’això a l’àmbit de l’educació en sabem molt des de fa uns anys, ara parlem de «qualitat» d’educació sense saber molt bé de què parlem, de «competències «, i molts altres conceptes que van influint de manera molt subtil en com entenem l’educació.

Un concepte amb que des de fa un temps ens estan bombardejant és el d’emprenedorisme. Cal ser emprenedor, cal ser emprenedora. Si tots i totes som emprenedors els mals d’aquesta societat desapareixeran: millorarà l’ocupació, serem una societat més dinàmica, …. Es parla inclús d’emprenedorisme social com a solució dels problemes socials.

Per aconseguir això cal formar l’alumnat en emprenedorisme, apareixen assignatures per foment de la competència emprenedora, a la universitat es fan cursos per foment de l’esperit emprenedor,…

Però que hi ha darrere d’eixe concepte que ens estan repetint constantment i que assumim de manera molt acrítica. El problema no es només que aparega el concepte sinó de quin espai semàntic ocupa, quin espai d’explicació de la realitat, i sobretot quins conceptes deixa fora de joc.

Atribuir a l’actitud emprenedora aquesta importància, aquesta rellevància i aquesta responsabilitat trasllada la solució dels problemes socials i econòmics a l’àmbit individual. Dit d’una altra forma, se’ns diu d’una manera subtil que si hi ha atur és perquè les persones no són prou emprenedores, que si hi ha desigualtat és perquè no hi ha suficients persones emprenedores socials que busquen solucions a a aquesta desigualtat. La solució dels problemes ja no passa pel l’estat, ni els problemes socials i econòmics són responsabilitat del capitalisme sinó dels ciutadans i ciutadanes que no som prou emprenedors.

Això evidentment deixa fora de joc a conceptes com la solidaritat, el compromís social, o la lluita de classes que abans ens servien per explicar aquesta societat i la resposta a un sistema econòmic injust.

Per tant, jo no vull ser emprenedor, jo vull ser solidari, vull estar compromés en la transformació d’aquesta societat en una societat més justa i equilibrada. I per això la primera cosa que hem de fer és combatre aquell llenguatge que ens desarma, que ens amaga la realitat, que no ens ajuda a la transformació social. Si no combatem el llenguatge els moviments socials transformadors estem perduts, el neoliberalisme ho sap molt bé i per això aquest foment d’aquest concepte des de diferents fundacions privades americanes i des de les organitzacions econòmiques internacionals gens innocents com la OCDE i el FMI.

Captura de pantalla 2015-11-22 a les 21.04.08.png

Captura de pantalla 2015-11-22 a les 21.05.44.png

 

 

 

Sobre el Dia Internacional contra l’eliminació de la violència contra les dones

El proper dia 25 de novembre se celebra el Dia Internacional contra l’eliminació de la violència contra les dones, podeu visitar la pàgina de la ONU http://www.un.org/es/events/endviolenceday/. 

Normalment l’anomenem «Dia contra la violència de gènere» perquè la violència de gènere en una societat patriarcal, com la que vivim, sempre s’exerceix sobre les dones. Aquest violència es manifesta amb violacions massives en situacions de guerra, esclavatge sexual i prostitució, feminicidis, matrimonis forçats…
Ahir vaig rebre un correu en què es proposava una activitat organitzada al meu centre per al «Dia contra la violència de gènere» per part d’un grup d’alumnat  en què es parlava de dones/ homes violentats. Sé que no hi havia cap mala intenció en l’activitat però em va moure a escriure sobre el tema.
Evidentment que en la nostra societat poden haver situacions de violència d’una dona sobre un home, com d’un home sobre un altre home, com d’un xiquet sobre un adult, d’una dona sobre una altra dona però aquestes no són violències de gènere perquè no es donen pel fet de ser dona en una societat patriarcal (que ensenya des de ben menudes a aquestes al seu paper segon en el món, a través de per exemple el llenguatge).
Els intents d’introduir al dia de la Violència contra les dones, també casos aïllats de violència contra un home no és més que un reflex de la societat patriarcal i masclista en què vivim que li molesta qualsevol intent de visibilitzar la dominació.
Per altra banda les dades de maltracte al nostre Estat són evidents, la pràcticament totalitat d’assassinats en parelles es produeix sobre les dones i quan mor un home, en la majoria de casos és una situació en que la dona ha patit reiteradament violència física i psicològica per part d’eixe home i no ha trobat cap altra eixida a la situació.
Crec que sobre tot això ens cal reflexionar i més en un moment en què en la televisió i determinats partits «moderns» com Ciudadanos s’equipara violència entre homes i dones, es banalitza i no se li dona la vertadera magnitud a l’allau de violència masclista i feminicidis que estem vivint.

Iniciatives culturals emergents, «modernor» i ús de la nostra llengua.

Últimament s’han multiplicat per la ciutat de València, pels barris, diferents iniciatives culturals  que busquen visibilitzar a l’espai públic les creacions i propostes d’un conjunt d’artistes.

Les propostes són suggerents i atractives ja que porten l’activitat cultural al carrer i generen un cert diàleg amb el públic. Mostren que hi ha una altra ciutat a banda de l’oficial, un ciutat creadora, emergent i moderna, lluny de la València casposa que hem viscut els darrers anys de govern de la dreta.

Fa dues setmanes va ser a Benimaclet (Benimaclet Confusion), ara s’està realitzant Intramurs,  a setembre va ser Russafa escènica, ja ha començat el Circuito Bucles, el Circuito MUV (Música Urbana València), després vindrà Ciutat Vella Oberta, Distrito008,  Cabanyal Íntim i Russafart.

Aquestes propostes que en principi són positives i que omplen d’activitat cultural la nostra ciutat tenen alguns aspectes que m’agradaria posar en qüestió, ja que quan parlem de política cultural aquesta mai és neutra.

La primera qüestió a assenyalar és l’absoluta beligerància de la majoria d’aquestes propostes amb el valencià. En algunes de les propostes el títol: Intramurs, Ciutat Vella Oberta,… està en valencià, però la resta del programa i tota la imatge pública és en castellà. En política cultural no hi ha neutralitat i quan es pren la decisió de generar tots els cartells i fullets en castellà s’està prenent una opció invisibilitzadora del valencià i per tant de genocidi lingüístic i cultural.  Se’ns dirà que simplement s’ha fet així perquè totes les persones ho entenen millor, que s’ha fet sense mala intenció, que qui ho ha fet no sabia valencià i li sabia mal cometre faltes d’ortografia, és a dir, moltes raons banals que amaguen la visió de la nostra llengua com quelcom incòmode, prescindible i molest. És cert que en tots els Festivals citats algunes de les propostes artístiques són en valencià però són minoria, i en alguns casos anècdota.

L’altra qüestió és si aquestes propostes tenen una vinculació amb el teixit social dels barris. En alguns casos això sí que s’acompleix com en el cas del Cabanyal Íntim, però en molts altres dóna la impressió de ser projectes absolutament desvinculats de la realitat del barri. No conec tots els projectes amb la suficient profunditat però semblen lligats a processos de gentrificació i de creixement d’iniciatives empresarials, legítimes, però caigudes del cel damunt de la realitat del barri.

Per últim no podem oblidar un últim aspecte, les activitats culturals mai són neutres i estan carregades de continguts simbòlics i de valors. En aquest aspecte no podem generalitzar ja que crec que moltes de les propostes concretes dels festivals comentats són interessants i en general fan repensar-nos la nostra realitat. Però la imatge que transmeten en conjunt és d’una cultura neutra, despolititzada, lligada a l’oci buit i amb molt poc compromís polític. En un moment de crisi del capitalisme com l’actual la cultura no pot ser simplement oci, ha de ser una ferramenta de transformació social i contribuir a la construcció d’una societat més justa i equilibrada.

Que quede clar a pesar d’aquestes observacions que considere positiu i engrescador que en la nostra ciutat s’estiga produint aquest fenomen. Ens mostra una ciutat viva. Una ciutat viva sempre és millor que  una ciutat adormida. Però cal llançar el debat i exigir un canvi de rumb en aquestes propostes. No podem callar-nos i deixar que l’espai públic s’ocupe simplement de «modernor», que s’oblide de la nostra realitat lingüística i del nostre teixit social i compromés. No tot val en cultura.

Una exposició absolutament recomanable de Gillian Wearing en un IVAM que torna a interpel·lar.

Aquest matí he visitat l’Institut Valencià d’Art Modern. Feia temps que havia deixat d’interessar-me. No obstant això, sabia que algunes coses havien canviat des de la incorporació de José Miguel Cortés a la direcció, de fet la primavera passada el vaig visitar amb alumnat i ja vaig començar a respirar un cert canvi.

Però hui realment he tingut la sensació de tornar a l’IVAM, un museu que, com abans, t’interpel·la, et fa pensar, el fa reconstruir les conviccions i pensaments, t’emociona.

En conjunt podem dir que totes les exposicions estan interessants, però la que més m’ha impactat ha estat la de Gillian Wearing. una exposició molt «teatral» que explora en les emocions i en la mirada sobre ú mateix.

També la de Col·lectius artístics en la València sota el Franquisme. 1964-1976 , la de Construint Nous Mons .Les  avantguardes històriques en la col·lecció de l’IVAM(1914 – 1945) i la de Ana Peters. Mitologies polítiques i estereotips femenins en els seixanta.

Seminari. «El pensamiento crítico frente a la hidra capitalista»

El passat mes de maig es realitzà al Caracol de Ovendik, a Chiapas el Seminari: «El pensamiento crítico frente a la hidra capitalista», organitzat per la Universidad de la Tierra del EZLN.

Ací teniu un vídeo amb entrevistes a persones que van participar al Seminari.

I podeu trobar més textos del Seminari a

http://radiozapatista.org/?page_id=13233

Sobre l’ús igualitari del llenguatge

Aquesta opinió sorgeix de la interessant reflexió i debat que hem tingut uns quants amics i amigues a la manifestació contra les retallades en educació i la política educativa del Partit Popular realitzada a València hui dia 9 de juny.

Començaré dient que no sóc filòleg. No obstant això, em considere en ple dret d’opinar sobre la qüestió ja que entenc que el tema va més enllà dels aspectes purament tècnics i té una important càrrega ideològica. Perquè la invisibilitat femenina és sense cap dubte una qüestió política en una societat patriarcal com la que vivim.

La primera qüestió és que em causa sorpresa el debat. Des de fa més de trenta anys jo tenia assumit i entenia que hi havia un consens en anar avançant cap a un ús no discriminatori del llenguatge. Que això en el dia a dia era difícil, perquè tots i totes hem estat educats en l’ús del masculí com a genèric, però que ningú s’atrevia a discutir que calia avançar en una llenguatge que contribuira a evitar les discriminacions per raó de gènere, però també  per raó d’ètnia, o per raó de capacitats intel·lectual o físiques,…Molts entenem que el llenguatge construeix pensament i , per tant, modificar l’ús que es fa del llenguatge pot ser una eina important per modificar la realitat.

Què està passant?, per què en els últims anys hi ha un moviment de retorn al passat, que ridiculitza tots els avanços que s’han produït en aquest camp i reclama de nou l’ús del masculí com a genèric, titllant a qui pensem el contrari de persones amb poca formació filològica o que perdem el temps en qüestions molt poc importants.

Però no només això, el que més em sorprén és la virulència dels arguments, i ,per ser una qüestió segons ells i elles tan poc important, els esforços i l’interés que dediquen a combatre aquesta qüestió.

En aquesta línia, l’entrevista a la filòloga Carme Junyent a Vilaweb l’octubre passat i que va tenir molta repercussió a la xarxa n’és des del meu punt de vista un bon exemple  «Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení».

Tots els filòlegs i filòlogues opinen igual? És cert que això és una qüestió només científica i tècnica? La ciència és neutra?

La realitat ens diu que no.  Eulàlia Lledó , n’és un exemple: doctora en filologia romànica per la Universitat de Barcelona porta des de fa anys treballant per avançar en un ús no sexista del llenguatge. Podeu visitar la seua web.

Però especialment us recomane el seu «Manual de llengua per visibilitzar la presència femenina» un treball interessantíssim molt documentat que aprofundeix en l’origen i els mecanismes d’invisibilització de les dones i ofereix un bon ventall d’alternatives per tal d’evitar els desdoblaments.

També fa poc a la Universitat Lliure de Benimaclet poguerem gaudir de la conferència de la filòloga Teresa Meana sobre el tema.

Teresa sostingué que si el llenguatge no canvia, la realitat tampoc ho fa, ja que precisament a través del llenguatge les dones aprenen el seu segon lloc al món. Teresa té publicat també un interessant llibre «Perquè les paraules no se les endú el vent» que analitza molt bé la qüestió.

Però també em sembla molt interessant l’article del catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera “Acerca de la discriminación de la mujer y de los lingüistas en la sociedad”

En fi, crec que l’ús del llenguatge no és neutre, que cal avançar-ne en un ús no discriminatori, que això no és una qüestió de «quatre feministes radicals», sinó un assumpte que ens pertoca a tots i totes les que volem construir una societat més justa, i que aquesta és una qüestió política més.

A nivell tècnic, estic d’acord en què, si és possible, cal evitar els desdoblaments i utilitzar les paraules genèriques, però també tinc clar que no passa res si en alguna ocasió ho fem.

Em cansa i em preocupa que últimament sembla que hi ha un cert moviment a revisar tot allò que havien suposat xicotets avanços cap una societat més justa. A l’educació, un àmbit que conec més, passa molt, però aquest tema també n’és un exemple.

Recordant el IX Seminari Freirià

Una setmana intensa entre les ideees de Freire, l’Exèrcit Zapatista, la psiconàlisi sòcio-política i la pedagogia eròtica. Miguel Escobar ha coordinat el Seminari i ens ha fet un regal preciós, una setmana de reflexions i de construcció de coneixement.

10417684_907039762681293_9164963765168308664_n 10428133_907039579347978_8561321914089138189_n

Les RAPs (Representacions Actuades d’una Problemàtica ) s’han mostrat com una metodologia amb moltes possibilitats per a construir coneixement. Posar-les en pràctica ha possibilitat l’alumnat pensar i posar en qüestió la participació estudiantil i els sistema educatiu.

Podeu accedir a la pàgina del Seminari de la UNAM http://www.lrealidad.filos.unam.mx

I a la pàgina de l’exercit Zapatista  http://enlacezapatista.ezln.org.mx

27 de març : Dia Mundial del Teatre

El dia 27 de març se celebra internacionalment el Dia Mundial del Teatre. Cada any un personatge rellevant en el món del teatre escriu un manifest que és llegit arreu del món. Del manifest d’enguany escrit per Krzysztof Warlikowski m’agradaria ressaltar la frase final: «I és aquesta classe de teatre, fonamentat en la veritat i que troba el seu final en l’inexplicable el que desitjo per a tots els seus treballadors, aquells que són a escena i aquells que són a la platea, i ho desitjo amb tot el meu cor.»

MISSATGE DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2015

Els veritables mestres del teatre es troben més aviat fora de l’escena. I generalment no tenen cap interès en el teatre com a màquina per repetir convencions i reproduir clixés. Ells busquen l’origen del batec, els corrents vius que tendeixen a evitar les sales d’actuació i les multituds propenses a copiar un món o altre. Fem còpies enlloc de crear mons que estan centrats o fins i tot condicionats a un debat amb el públic, a emocions que creixen sota la superfície. I realment no hi ha res que pugui revelar les passions amagades millor que el teatre.

La majoria de vegades me’n torno a la prosa com a guia. Dia sí dia també em trobo pensant en escriptors que fa gairebé cent anys van descriure de manera profètica però també continguda el rebuig dels déus europeus, el crepuscle que va submergir la nostra civilització en una foscor que encara ha d’il·luminar-se. Estic pensant en Franz Kafka, Thomas Mann i Marcel Proust. Voldria també avui incloure-hi John Maxwell Coetzee, entre aquest grup de profetes.

El seu comú sentit de l’inevitable fi del món –no del planeta sinó del model de les relacions humanes- i de l’ordre social i el caos, és punyentment actual per nosaltres aquí i ara. Per a nosaltres que vivim després de la fi del món. Que vivim malgrat crims i conflictes que diàriament esclaten en llocs nous més ràpid del ritme que els mitjans ubics poden mantenir. Aquests conflictes esdevenen de seguida avorrits i s’esvaeixen dels reportatges de premsa, per no tornar-hi mai més. I ens sentim indefensos, horroritzats i acorralats. Ja no som capaços de construir torres, i els murs que tenaçment construïm ja no ens protegeixen de res, ans al contrari, ells mateixos requereixen la protecció i la cura que consumeixen gran part de la nostra energia vital. Ja no tenim la força per provar d’entreveure què hi ha més enllà de la porta, rere el mur. I per això és exactament que el teatre hauria d’existir i on hauria de buscar la seva força. Per aguaitar allà on mirar està prohibit.

“La llegenda cerca explicar el que no pot ser explicat. Perquè es basa en la veritat i cal que acabi en l’inexplicable”, així és com Kafka va descriure la transformació de la llegenda de Prometeu. Sento profundament que les mateixes paraules haurien de descriure el teatre. I és aquesta classe de teatre, fonamentat en la veritat i que troba el seu final en l’inexplicable el que desitjo per a tots els seus treballadors, aquells que són a escena i aquells que són a la platea, i ho desitjo amb tot el meu cor.

L’autor:

Krzysztof Warlikowski Traducció: Teatre Municipal de l’Escorxador (Lleida)

Krzysztof Warlikowski (Polònia, 1962) és un dels grans directors d’escena europeus de la seva generació. En col·laboració amb l’escenògrafa Małgorzata Szczęśniak, Warlikowski és el creador d’ imatges teatrals excepcionals. El seu procés de treball, que porta els actors a les capes més profundes de creativitat, li ha permès, sense obviar els autors contemporanis, representar Shakespeare des de perspectives inèdites o tragèdies gregues des d’un punt de vista subversiu.

Des de 2008 és el director artístic del Nowy Teatr de Varsòvia, on

ofereix una visió molt personal del rol del teatre dins la societat, que passa per la participació dels espectadors en el debat sota el lema «Sortir del teatre». Els muntatges de Warlikowski, que també inclouen l’ òpera, han voltat pels millors escenaris

i festivals del món recollint nombrosos guardons.

IX Seminari Internacional Freirià a València

La setmana del 24 al 27 de març realitzarem a la Facultat d’Educació i a l’Institut Jordi de Sant Jordi el «IX Seminario Freiriano: La participación estudiantil». El seminari el realitzarem en col·laboració amb el professor Miguel Escobar de la UNAM i alumnat del Posgrado de Pedagogía de la UNAM. El seminari s’incriu en els treballs realitzats al Seminari «Lectura de la realidad en el aula» de la Universitat Nacional de Mèxic. El contingut del seminari girarà al voltant de les vivències de l’alumnat respecte a: Què és l’aula? En què consisteix l’acte educatiu? Com ha sigut l’acte educatiu? Com s’entén la participació estudiantil a l’aula? Podem parlar de participació estudiantil que no siga emancipadora?
Podeu accedir a un article del professor Escobar sobre  «La reinvención freiriana en la universidad: Paulo Freire, el movimiento zapatista, el psicoanálisis sociopolítico y la Pedagogía Erótica»
I al seus llibres «Descifrar la mirada» y «Pedagogía Erótica»

Durant el Seminari també presentarem el nou llibre de Miguel Escobar : «Pedagogía de la praxis» que podeu descarregar ací.

Cartel final 2015pdf

 

Indignacions lingüístiques estiuenques

Realment estem en un moment en què cal que ens preocupem. Sembla que els minsos avanços en el terreny de la normalització lingüística al País Valencià es troben en una important reculada.

Aquesta setmana he viscut dues situacions de menyspreu de la nostra llengua al municipi de Moncofa de la Plana Baixa.

Primera situació: a l’andana de l’estació de RENFE esperant l’arribada del tren. Fins a cinc recomanacions ( respecte a no acostar-se a la via, a la circulació de trens sense parada,…) per l’altaveu totes en castellà, ni una en valencià. El valencià només va ser utilitzat per l’altaveu per anunciar l’arribada del tren ( i això després de fer-ho en castellà). La utilització del valencià a la RENFE sembla que té una funció de curiositat indígena, de mostrar que estem en un territori on alguns indígenes utilitzen una llengua pròpia i en cap cas acompleix una funció comunicativa.

Captura de pantalla 2014-08-20 a les 17.49.12
Segona situació: Festival «Moncofa al carrer«. Un festival de teatre de carrer, circ, màgia,…que té com a lema: un escenari per a tots.

Doncs no, aquest escenari no és per a tots i totes, és un escenari només per a castellanoparlants. A pesar del títol (que sembla que és més modern si es fa en valencià) totes les activitats es fan en espanyol. El més sorprenent i indignant és que inclús les companyies valencianes que hi actuen ( com l’altre dia Scuraplats) no utilitzen el valencià. Cal dir que l’actuació era un espectacle infantil on, a banda d’un passacarrer, es ballaven i cantaven cançons seguint les indicacions dels actors i resultava comprensible per qualsevol persona desconeixedora de la nostra llengua, amb un mínim de bona actitud.
Captura de pantalla 2014-08-20 a les 17.45.12
Que d’això en siga responsable un municipi que governa el PSOE en coalició amb el BLOC encara ens resulta més indignant. Si fóra el PP qui governa ja sabem que ha optat directament pel genocidi lingüístic, però el PSOE i el BLOC en el seu discurs parlen de normalització i coses així. Supose que ho justificaran pel fet que estem en estiu i cal acontentar als turistes i atraure’n de nous, però l’única justificació possible és l’autoodi i el convenciment que la nostra llengua és de segona categoria. Precisament a la platja de Moncofa s’escolta parlar valencià amb molta normalitat i no utilitzar-lo en les activitats culturals públiques és contribuir al seu genocidi.

La política cultural mai és neutra, i la llengua no és una simple ferramenta comunicativa.