La setmana passada van caure a les meues mans una entrevista i un article que parlen de cultura i polítiques culturals. Em van alegrar molt perquè coincideixen en molts aspectes en la meua manera d’abordar aquest conceptes i encara que no hi coincidisc absolutament fan trontollar les bases sobre les que habitualment es parla de la cultura.
L’article és de Oriol Cendra i ja té 4 anys. Es va publicar a Vilaweb el 7 de gener de 2017 amb el títol de “Des-professionalitzar la cultura. Polítiques públiques per a una cultura no professionalitzada. El títol em va semblar suggerent ja que habitualment quan es parla de polítiques públiques a l’àmbit de la cultura sol dirigir-se només a la cultura professionalitzada.
I entrant a l’article es qüestiona la cultura com a objecte que es gestiona, es mesura i es consumeix, és a dir, una mercaderia. Es parla de la cultura en la seua vessant antropològica de forma de relacionar-nos amb el món que ens envolta.
Es mostra com les actuacions i els marcs legals, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya però podrien ser de qualsevol altra administració, parteixen de la mercantilització, de dirigir-se a la professionalització de la creativitat i no parteixen dels drets culturals i d’aquestos, en tot cas, només es té en certa mesura en compte el “dret a l’accés”, oblidant totalment el dret a la participació i a la creativitat.
Acaba l’article amb una proposta “tenim l’oportunitat que la cultura deixi d’identificar-se amb el rànquing dels llibres més venuts o amb la xifra de vendes d’espectacles musicals o teatrals. Per fer-ho hauríem de voler que el periodisme cívic, les noves formes de criança, el cooperativisme, el teatre amateur, el dret a la identitat pròpia, la pesca tradicional, la participació i accés a les polítiques culturals o la biodiversitat agrícola (són només alguns exemples) fossin béns culturals. Ens cal que les persones siguem subjectes (i no públics ni consumidors) de cultura.”
En el segon cas es una entrevista el passat 18 de març al diari “El Punt- Avui” a Jordi Oliveras impulsor de la plataforma Indigestió.
A l’entrevista parla del Manifest per una renda bàsica universal i incondicional front als ajuts específics per al sector cultural. I qüestiona eixa idea de “concebre la cultura com un procés de producció d’uns per al consum dels altres, la idea que és una cosa que fan professionals, organitzacions i institucions, en lloc de quelcom comú. “
Em sembla que son dos textos molt interessants per debatre. Tal vegada en el dos em manca un aspecte: parlar dels valors que hi ha darrere de les pràctiques i activitats culturals i com aquestes modifiquen la nostra cultura entesa com eixa manera de relacionar-nos amb el món. També, encara que això crec que apareix d’alguna manera en els dos textos, posar més èmfasi en el dret de les persones a ser agents actives de la cultura, a ser creatives i a disposar de recursos públics per a ser-ho.