Avui fa vint anys de la mort de Montserrat Roig. Amb aquest motiu se li ret a la xarxa un homenatge.
Un fragment preciós per recordar-la
“Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m’invento històries. Bé, no me les invento, les exagero. Si dic que una vella té tres-cents cinquanta anys, tothom sap que això és impossible, però, a la gent, li agrada d’imaginar-se que la vella que té vuitanta anys en fa tres-cents cinquanta que és viva.
Em van explicar la història d’una vella que era tan prima, tan prima, que es perdia dins del llit. La vella no parava d’enraonar, explicava històries de quan era petita i, perquè callés, li donaven caramels. A la nit, imitava els sons dels animals. A les quatre de la matinada, feia el llop. A les sis, feia de gallina. Hi havia nits en què era tots els animals del bosc. La vella existeix. La persona que m’ho narrava no sabia que feia literatura. Era una persona que creava i no es deia a ella mateixa creadora. Els altres l’acusaven d’exagerar. Segons com hagués escrit aquesta història —i l’hagués publicada—, li haurien dit que feia creació.
Hi ha milers de narracions que cada dia desapareixen —com aquestes fulles que moren a l’estiu sense esperar la tardor—, milers d’històries que es conten de manera una mica exagerada perquè, si no s’exageren, no resulten creïbles. […] Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.” (p. 11)
(Del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996)