Aquesta opinió sorgeix de la interessant reflexió i debat que hem tingut uns quants amics i amigues a la manifestació contra les retallades en educació i la política educativa del Partit Popular realitzada a València hui dia 9 de juny.
Començaré dient que no sóc filòleg. No obstant això, em considere en ple dret d’opinar sobre la qüestió ja que entenc que el tema va més enllà dels aspectes purament tècnics i té una important càrrega ideològica. Perquè la invisibilitat femenina és sense cap dubte una qüestió política en una societat patriarcal com la que vivim.
La primera qüestió és que em causa sorpresa el debat. Des de fa més de trenta anys jo tenia assumit i entenia que hi havia un consens en anar avançant cap a un ús no discriminatori del llenguatge. Que això en el dia a dia era difícil, perquè tots i totes hem estat educats en l’ús del masculí com a genèric, però que ningú s’atrevia a discutir que calia avançar en una llenguatge que contribuira a evitar les discriminacions per raó de gènere, però també per raó d’ètnia, o per raó de capacitats intel·lectual o físiques,…Molts entenem que el llenguatge construeix pensament i , per tant, modificar l’ús que es fa del llenguatge pot ser una eina important per modificar la realitat.
Què està passant?, per què en els últims anys hi ha un moviment de retorn al passat, que ridiculitza tots els avanços que s’han produït en aquest camp i reclama de nou l’ús del masculí com a genèric, titllant a qui pensem el contrari de persones amb poca formació filològica o que perdem el temps en qüestions molt poc importants.
Però no només això, el que més em sorprén és la virulència dels arguments, i ,per ser una qüestió segons ells i elles tan poc important, els esforços i l’interés que dediquen a combatre aquesta qüestió.
En aquesta línia, l’entrevista a la filòloga Carme Junyent a Vilaweb l’octubre passat i que va tenir molta repercussió a la xarxa n’és des del meu punt de vista un bon exemple “Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení”.
Tots els filòlegs i filòlogues opinen igual? És cert que això és una qüestió només científica i tècnica? La ciència és neutra?
La realitat ens diu que no. Eulàlia Lledó , n’és un exemple: doctora en filologia romànica per la Universitat de Barcelona porta des de fa anys treballant per avançar en un ús no sexista del llenguatge. Podeu visitar la seua web.
Però especialment us recomane el seu “Manual de llengua per visibilitzar la presència femenina” un treball interessantíssim molt documentat que aprofundeix en l’origen i els mecanismes d’invisibilització de les dones i ofereix un bon ventall d’alternatives per tal d’evitar els desdoblaments.
També fa poc a la Universitat Lliure de Benimaclet poguerem gaudir de la conferència de la filòloga Teresa Meana sobre el tema.
Teresa sostingué que si el llenguatge no canvia, la realitat tampoc ho fa, ja que precisament a través del llenguatge les dones aprenen el seu segon lloc al món. Teresa té publicat també un interessant llibre “Perquè les paraules no se les endú el vent” que analitza molt bé la qüestió.
Però també em sembla molt interessant l’article del catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera “Acerca de la discriminación de la mujer y de los lingüistas en la sociedad”
En fi, crec que l’ús del llenguatge no és neutre, que cal avançar-ne en un ús no discriminatori, que això no és una qüestió de “quatre feministes radicals”, sinó un assumpte que ens pertoca a tots i totes les que volem construir una societat més justa, i que aquesta és una qüestió política més.
A nivell tècnic, estic d’acord en què, si és possible, cal evitar els desdoblaments i utilitzar les paraules genèriques, però també tinc clar que no passa res si en alguna ocasió ho fem.
Em cansa i em preocupa que últimament sembla que hi ha un cert moviment a revisar tot allò que havien suposat xicotets avanços cap una societat més justa. A l’educació, un àmbit que conec més, passa molt, però aquest tema també n’és un exemple.