Últimament s’han multiplicat per la ciutat de València, pels barris, diferents iniciatives culturals que busquen visibilitzar a l’espai públic les creacions i propostes d’un conjunt d’artistes.
Les propostes són suggerents i atractives ja que porten l’activitat cultural al carrer i generen un cert diàleg amb el públic. Mostren que hi ha una altra ciutat a banda de l’oficial, un ciutat creadora, emergent i moderna, lluny de la València casposa que hem viscut els darrers anys de govern de la dreta.
Fa dues setmanes va ser a Benimaclet (Benimaclet Confusion), ara s’està realitzant Intramurs, a setembre va ser Russafa escènica, ja ha començat el Circuito Bucles, el Circuito MUV (Música Urbana València), després vindrà Ciutat Vella Oberta, Distrito008, Cabanyal Íntim i Russafart.
Aquestes propostes que en principi són positives i que omplen d’activitat cultural la nostra ciutat tenen alguns aspectes que m’agradaria posar en qüestió, ja que quan parlem de política cultural aquesta mai és neutra.
La primera qüestió a assenyalar és l’absoluta beligerància de la majoria d’aquestes propostes amb el valencià. En algunes de les propostes el títol: Intramurs, Ciutat Vella Oberta,… està en valencià, però la resta del programa i tota la imatge pública és en castellà. En política cultural no hi ha neutralitat i quan es pren la decisió de generar tots els cartells i fullets en castellà s’està prenent una opció invisibilitzadora del valencià i per tant de genocidi lingüístic i cultural. Se’ns dirà que simplement s’ha fet així perquè totes les persones ho entenen millor, que s’ha fet sense mala intenció, que qui ho ha fet no sabia valencià i li sabia mal cometre faltes d’ortografia, és a dir, moltes raons banals que amaguen la visió de la nostra llengua com quelcom incòmode, prescindible i molest. És cert que en tots els Festivals citats algunes de les propostes artístiques són en valencià però són minoria, i en alguns casos anècdota.
L’altra qüestió és si aquestes propostes tenen una vinculació amb el teixit social dels barris. En alguns casos això sí que s’acompleix com en el cas del Cabanyal Íntim, però en molts altres dóna la impressió de ser projectes absolutament desvinculats de la realitat del barri. No conec tots els projectes amb la suficient profunditat però semblen lligats a processos de gentrificació i de creixement d’iniciatives empresarials, legítimes, però caigudes del cel damunt de la realitat del barri.
Per últim no podem oblidar un últim aspecte, les activitats culturals mai són neutres i estan carregades de continguts simbòlics i de valors. En aquest aspecte no podem generalitzar ja que crec que moltes de les propostes concretes dels festivals comentats són interessants i en general fan repensar-nos la nostra realitat. Però la imatge que transmeten en conjunt és d’una cultura neutra, despolititzada, lligada a l’oci buit i amb molt poc compromís polític. En un moment de crisi del capitalisme com l’actual la cultura no pot ser simplement oci, ha de ser una ferramenta de transformació social i contribuir a la construcció d’una societat més justa i equilibrada.
Que quede clar a pesar d’aquestes observacions que considere positiu i engrescador que en la nostra ciutat s’estiga produint aquest fenomen. Ens mostra una ciutat viva. Una ciutat viva sempre és millor que una ciutat adormida. Però cal llançar el debat i exigir un canvi de rumb en aquestes propostes. No podem callar-nos i deixar que l’espai públic s’ocupe simplement de “modernor”, que s’oblide de la nostra realitat lingüística i del nostre teixit social i compromés. No tot val en cultura.