Monthly Archives: novembre 2015

Un article que reflexiona sobre la ideologia de l’emprenedor/a

Amb el títol de La política en manos de los empresarios: el imparable ascenso de la ideología del emprendedor” el professor Antonio Santos Ortega del departament de Sociología i Antropología Social de la Universidad de València reflexiona sobre aquesta mantra repetit de la figura emprenedora.

Captura de pantalla 2015-11-23 a les 17.42.10.png

L’article és molt interessant i d’ell m’agradaria ressaltar algunes cites:

“Esta artificiosidad mediática ensalza la figura individual del empresario que es quién adquiere todo protagonismo y quedan ocultos todos los aspectos sociales que han posibilitado que se manifieste el supuesto talento emprendedor.”

En los planeamientos clásicos,el salario se entiende como el precio de la venta de la fuerza de trabajo por unidades temporales. Sin embargo, el neoliberalismo lo concibe como un ingreso que procede de un capital, el capital humano del trabajador. Desde este punto de vista, el salario es una renta de capital y no la remuneración de una mercancía que se vende a cambio de un salario. En la  teoría del capital humano, se define este como conjunto de factores físicos y psicológicos que permiten al trabajador obtener un rendimiento económico. Este rendimiento depende de la idoneidad de cada trabajador, cuya mejora permite acceder a mayores rentas futuras. El capital humano es una máquina que va a producir un flujo de renta. Esta manera de entender el trabajo es lo que lleva a Foucault a prefigurar cambios profundos en las relaciones sociales: del asalariado que vende su fuerza de trabajo en el mercado pasamos, con los planteamientos neoliberales de la teoría del capital humano, al trabajador entendido como«empresario para sí mismo».”

“Convertido en empresario de sí mismo, el trabajador ha de preocuparse personalmente de su capital humano, de su acumulación y de la mejora de su composición tanto física como psicológica y formativa. La formación se concibe así como inversión educativa.”

Cuando los jóvenes se miran en este espejo deformante del autoemprendedor no encuentran por ningún lado el espíritu emprendedor sino la imagen aberrante de la autoprecariedad. Los efectos negativos reales que conlleva la medida hansido descritos por Pereira y Simbille: los jóvenes autoemprendedores tienen salarios muy bajos; los empresarios aprovechan para externalizar procesos, se deshacen de mano de obra y contratan los servicios de un autoemprendedor, que, además, se hace cargo de sus propias cotizaciones sociales y se las ahorra al empresario; tampoco existen costes de despido ni ningún procedimiento administrativo tras el cese del servicio. Sociolaboralmente,los autoemprendedores pagan cara su supuesta autonomía: no tienen derecho a subsidios de desempleo, se mueven en un espacio pseudoempresarial en el que los sindicatos no pueden prestarles ayuda y se encuentran aislados.”

Un text molt interessant amb el que compartisc les idees que planteja.

Jo no vull ser emprenedor…en contra del pensament dominant

Les paraules que utilitzem per  ordenar els pensaments configuren una manera d’entendre la realitat. La modificació del llenguatge modifica la nostra percepció de la realitat. En això el pensament neoliberal ha treballat des de fa molts anys. Ens han canviat el llenguatge i sense adonar-nos-en, els moviments d’esquerra ens hem vist desprovistos d’explicacions i de referents sobre com és el món i la societat. Els mitjans de comunicació en això tenen molta responsabilitat: són un element fonamental de difusió de les idees hegemòniques i dels conceptes que serviran per explicar la realitat.

D’això a l’àmbit de l’educació en sabem molt des de fa uns anys, ara parlem de “qualitat” d’educació sense saber molt bé de què parlem, de “competències “, i molts altres conceptes que van influint de manera molt subtil en com entenem l’educació.

Un concepte amb que des de fa un temps ens estan bombardejant és el d’emprenedorisme. Cal ser emprenedor, cal ser emprenedora. Si tots i totes som emprenedors els mals d’aquesta societat desapareixeran: millorarà l’ocupació, serem una societat més dinàmica, …. Es parla inclús d’emprenedorisme social com a solució dels problemes socials.

Per aconseguir això cal formar l’alumnat en emprenedorisme, apareixen assignatures per foment de la competència emprenedora, a la universitat es fan cursos per foment de l’esperit emprenedor,…

Però que hi ha darrere d’eixe concepte que ens estan repetint constantment i que assumim de manera molt acrítica. El problema no es només que aparega el concepte sinó de quin espai semàntic ocupa, quin espai d’explicació de la realitat, i sobretot quins conceptes deixa fora de joc.

Atribuir a l’actitud emprenedora aquesta importància, aquesta rellevància i aquesta responsabilitat trasllada la solució dels problemes socials i econòmics a l’àmbit individual. Dit d’una altra forma, se’ns diu d’una manera subtil que si hi ha atur és perquè les persones no són prou emprenedores, que si hi ha desigualtat és perquè no hi ha suficients persones emprenedores socials que busquen solucions a a aquesta desigualtat. La solució dels problemes ja no passa pel l’estat, ni els problemes socials i econòmics són responsabilitat del capitalisme sinó dels ciutadans i ciutadanes que no som prou emprenedors.

Això evidentment deixa fora de joc a conceptes com la solidaritat, el compromís social, o la lluita de classes que abans ens servien per explicar aquesta societat i la resposta a un sistema econòmic injust.

Per tant, jo no vull ser emprenedor, jo vull ser solidari, vull estar compromés en la transformació d’aquesta societat en una societat més justa i equilibrada. I per això la primera cosa que hem de fer és combatre aquell llenguatge que ens desarma, que ens amaga la realitat, que no ens ajuda a la transformació social. Si no combatem el llenguatge els moviments socials transformadors estem perduts, el neoliberalisme ho sap molt bé i per això aquest foment d’aquest concepte des de diferents fundacions privades americanes i des de les organitzacions econòmiques internacionals gens innocents com la OCDE i el FMI.

Captura de pantalla 2015-11-22 a les 21.04.08.png

Captura de pantalla 2015-11-22 a les 21.05.44.png

 

 

 

Sobre el Dia Internacional contra l’eliminació de la violència contra les dones

El proper dia 25 de novembre se celebra el Dia Internacional contra l’eliminació de la violència contra les dones, podeu visitar la pàgina de la ONU http://www.un.org/es/events/endviolenceday/. 

Normalment l’anomenem “Dia contra la violència de gènere” perquè la violència de gènere en una societat patriarcal, com la que vivim, sempre s’exerceix sobre les dones. Aquest violència es manifesta amb violacions massives en situacions de guerra, esclavatge sexual i prostitució, feminicidis, matrimonis forçats…
Ahir vaig rebre un correu en què es proposava una activitat organitzada al meu centre per al “Dia contra la violència de gènere” per part d’un grup d’alumnat  en què es parlava de dones/ homes violentats. Sé que no hi havia cap mala intenció en l’activitat però em va moure a escriure sobre el tema.
Evidentment que en la nostra societat poden haver situacions de violència d’una dona sobre un home, com d’un home sobre un altre home, com d’un xiquet sobre un adult, d’una dona sobre una altra dona però aquestes no són violències de gènere perquè no es donen pel fet de ser dona en una societat patriarcal (que ensenya des de ben menudes a aquestes al seu paper segon en el món, a través de per exemple el llenguatge).
Els intents d’introduir al dia de la Violència contra les dones, també casos aïllats de violència contra un home no és més que un reflex de la societat patriarcal i masclista en què vivim que li molesta qualsevol intent de visibilitzar la dominació.
Per altra banda les dades de maltracte al nostre Estat són evidents, la pràcticament totalitat d’assassinats en parelles es produeix sobre les dones i quan mor un home, en la majoria de casos és una situació en que la dona ha patit reiteradament violència física i psicològica per part d’eixe home i no ha trobat cap altra eixida a la situació.
Crec que sobre tot això ens cal reflexionar i més en un moment en què en la televisió i determinats partits “moderns” com Ciudadanos s’equipara violència entre homes i dones, es banalitza i no se li dona la vertadera magnitud a l’allau de violència masclista i feminicidis que estem vivint.