Monthly Archives: octubre 2016

El proper dissabte dia 5 de novembre, la Coordinadora d’Animació Sociocultural de Catalunya ha organitzat aprofitant la seua assemble anual una Jornada al voltant de la relació entre animació sociocultural i mobilització social.

Podeu trobar més informació ací: http://cascat.org/jornada-formativa-animacio-sociocultural-i-mobilitzacio-social/.

Hi participaré amb unes reflexions sobre la relació entre els dos conceptes. Des del meu punt de vista les mobilitzacions socials són una conseqüència d’un treball d’animació sociocultural ben fet i compromés. Perquè l’animació, igual que l’educació en general, és un  tasca compromesa i inevitablement política. L’animació sociocultural afavoreix que les persones reflexionen sobre el seu entorn,  es comprometen amb altres i davant de situacions injustes, es mobilitzen.

Ací teniu la meua aportació.

El dramaturg italià Dario Fo, guardonat amb el premi Nobel de Literatura  del 1997, s’ha mort a l’edat de noranta anys.  Fo era famós a tot el món pels seus textos teatrals de sàtira política i social i pel seu compromís amb l’esquerra juntament a la seva dona Franca Rame. Considerava necessari de fer política en el teatre, perquè  per a ell tot el gran teatre conté sempre un discurs polític i social, és compromès. La seva obra més representada és ‘Mort accidental d’un anarquista’, i també és representativa d’aquest compromís ‘Pum, Pum! Qui és? La policia!’.

En homenatge a la seua figura reproduisc el Manifest que va escriure amb motiu del Dia Mundial del Teatre de 2013.

“Fa molt temps el poder va prendre una decisió intolerant contra els comediants al expulsar-los del país.  

Actualment els actors i les companyies teatrals tenen dificultats per trobar escenaris públics, teatres i espectadors, tot a causa de la crisi.  

Els dirigents, per tant, ja no estan preocupats per controlar aquells que els citen amb ironia i sarcasme ja que no hi ha lloc per als actors ni hi ha un públic a qui dirigir-se.  

Per contra, durant el Renaixement, a Itàlia, els que governaven van haver de fer un esforç important per mantenir a ratlla els Comediants, ja que congregaven un públic abundant.  

Se sap que el gran èxode d’actors de Commedia dell’Arte va tenir lloc al segle de la Contrareforma, que va decretar el desmantellament de tots els espais teatrals, especialment a Roma, on van ser acusats d’ofendre la ciutat santa.  

Al 1697, el Papa Innocènci XII, pressionat pels requeriments insistents de l’ala més conservadora de la burgesia i dels màxims exponents del clergat, va ordenar l’eliminació del Teatre Tordinona que, segons els moralistes, havia acollit el major nombre de representacions obscenes.  

A l’època de la Contrareforma, el cardenal Carles Borromeo, que va estar actiu al nord d’Itàlia, es va consagrar a la redempció dels ‘nens milanesos’ establint una distinció molt clara entre l’art, com la màxima expressió d’educació espiritual, i el teatre, la manifestació del profà i del vanitós.  

En una carta dirigida als seus col·laboradors, que cito de memòria, s’expressa més o menys així: “Els que estem resolts a erradicar les males herbes hem fet el possible per cremar textos que contenen discursos infames, per extirpar de la memòria dels homes, i alhora perseguir tots aquells que divulguen aquests textos impresos. Evidentment, però, mentre dormíem, el diable va maquinar amb una astúcia renovada. Fins a quin punt és més penetrant en l’ànima el que els ulls poden veure que pas el que puguin llegir dels llibres d’aquest gènere! Fins a quin punt són la paraula parlada i el gest apropiat més devastadors per a les ments dels adolescents i nens que una paraula morta impresa en un llibre! Per tant és urgent treure a la gent de teatre  de les nostres ciutats tal com ho fem amb les ànimes indesitjables.” 

Per tant, l’única solució a la crisi es basa en l’esperança que s’organitzi una gran caça de bruixes contra nosaltres i especialment contra la gent jove que vol aprendre l’art del teatre: una nova diàspora de Comediants que, des de tal imposició, sense cap dubte provocarà beneficis inimaginables pel bé d’una nova representació. “

També pose un enllaç a l’obra “Mort accidental d’un anarquista que va ser emesa a TVE

1a part

http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/tvecatalunya-mort-accidental-anarquista1-dariofo/2709966/

2ªpart

http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/tvecatalunya-mort-accidental-anarquista2-dariofo/2710819/

Amb motiu del Dia Internacional de l’Educació Social el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya ha llançat la iniciativa d’un carnaval de blogs.  Una bona iniciativa per promoure la reflexió.

La iniciativa em sembla especialment interessant si ens serveix per a reflexionar sobre quina Educació Social volem.  I m’agradaria fugir de plantejament triomfalistes i esencialistes que situarien l’educació social com la solució a tots els problemes socials. I també de visions assistencialistes.

Des del meu punt de vista cal que ens fem unes preguntes prèvies: l’educació sempre és bona? , o també, l’educació sempre és positiva per a les persones? l’educació sempre les ajuda a ser més lliures? Massa  vegades es manifesta que sí, que l’educació és la solució a tots els problemes, que és la clau del futur. I al voltant d’això es construeix un discurs buit de contingut i ple de tòpics. En un moment històric , a més, en què l’educació ha passat a ser una mercaderia que es compra  i es ven, una inversió de futur, diuen els teòrics de les Teories del Capital Humà. I ens volen fer oblidar que l’educació és un dret de les persones, un dret que els ha de permetre ubicar-se i entendre el món en què viuen.

Des del meu punt de vista l’educació no és bona o positiva intrínsecament. Hi ha diversos enfocaments educatius i tots ells carregats de valors. Massa vegades l’educació ha estat l’instrument de les classes dominants per alienar les persones. Ha estat una ferramenta per a transmetre una lectura de la realitat gens crítica amb l’ordre existent. Per a què l’educació siga positiva per a les persones ha de fugir dels plantejaments bancaris que descrivia Freire i ha de caminar cap a la problematització de la realitat. Ha de ser una educació alliberadora que ajude a les persones a llegir el món, pronunciar la paraula i construir els seus coneixements en base al diàleg i a la cooperació amb altres.

I si dic que l’educació no és sempre bona, tampoc considere que l’educació a l’àmbit no formal, és a dir l’educació social, sempre siga bona. Les accions des de l’educació social seran positives per a les persones quan les ajuden a comprendre el món, quan les ajuden a apoderar-se. L’educació, com deia Freire, no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món. L’educació social serà garant dels drets de la ciutadania si promou en les persones la capacitat per a lluitar pels seus drets, i per contribuir a una societat més justa.

L’educació és sense cap dubte, des del paradigma crític, una activitat política i per  tant implica compromís.  Un compromís que, des del nostre punt de vista, ha d’estar implicat en la construcció d’un món més equilibrat.

Quan a l’àmbit de l’educació social o al de l’animació sociocultural treballem junt a les persones en la línia d’afavorir el seu apoderament, sí que garantim els drets de la ciutadania, perquè contribuïm a que les persones lluiten pels seus drets i exigisquen dels governs la resposta a les situacions d’injustícia i desigualtat.

Una educació social garant dels drets de la ciutadania és aquella que es compromet.

Aquesta entrada correspon al CARNAVAL DE BLOGS

Pots trobar el recull de tots els blogs que participaren en aquesta entrada del Blog del CEEESC.