Monthly Archives: març 2021

Caringana wa caringana. Un conte per reflexionar.

Ahir va ser presentada a Santarem la pel·lícula d’animació d’objectes “Caringana wa caringana” realitzada per la professora Ana da Silva de l’Escola Superior d’Educaçao de Santarem. La pel·lícula ens conta el conte de Raul Honwana sobre la història de Malala.

La pel·lícula és molt interessant tant per la forma com pel fons. Per la forma perquè ens mostra una manera de contar històries a través dels objectes original i encisadora. Pel fons perquè ens parla de la responsabilitat dels països europeus envers Àfrica i ens recorda com és d’indignant l’actitud de la Unió Europea amb les persones que intenten travessar el mar per arribar a Europa.

Dia Mundial del Teatre 2021

Avui 27 de març, com tots els anys se celebra el Dia Mundial del Teatre.

L’Institut Internacional del Teatre (International Theatre Institute ITI) ha donat a conèixer el Missatge del Dia Mundial del Teatre corresponent al 2021, escrit per l’actriu anglesa inglesa Helen Mirren.

Us el compartim:

“Aquest ha estat un temps ben difícil per a la representació en viu i molts artistes, tècnics i artesans han patit dificultats en una professió ja carregada d’inseguretat.

Potser aquesta inseguretat sempre present els ha fet més capaços de sobreviure aquesta pandèmia amb enginy i valor.

La seua imaginació s’ha traduït, en aquestes circumstàncies noves, en maneres creatives, divertides i emotives de comunicar, gràcies en gran mesura a Internet, per suposat.

L’ésser humà ha contat històries als seus congèneres des que habita el planeta. La bella cultura del teatre viuràmentre romanguem ací.

L’anhel creatiu d’escriptors, dissenyadors, ballarins, actors, músics, directors mai s’ofegarà i en el futur immediat florirà de nou amb energia renovada i una comprensió nova del món que tots compartim.

No puc esperar!”

Autora: Helen Mirren, Regne Unit Actriu de teatre, cine i televisió.

I també us adjunte el vídeo que han realitzat a la biblioteca d’Olesa de Montserrat en commemoració que m’ha agradat molt.

Amb il·lusió, camí del “VIII Congreso Internacional de Animación Sociocultural”

S’acosta el VIII Congreso Internacional de Animación Sociocultural que es realitzarà en Posadas (Argentina) del 20 al 22 de maig de 2021 i he vist que el logotip de la Organització Juvenil Española ha estat eliminat de la web.

No sé si l’article que vaig publicar al blog ha tingut alguna cosa que veure, sols pretenia fer una reflexió, que crec que és necessària sobre el concepte d’animació sociocultural.

Agraisc públicament a la Junta Directiva de la RIA (organització de la qual per altra banda sóc membre) el seu posicionament públic a favor dels drets humans i els principis de l’animació sociocultural.

Em reafirme en la meua posició que cal desterrar els discursos feixistes, d’odi, de xenofòbia, de racisme i d’antifeminisme de qualsevol organització que es puga relacionar amb l’animació sociocultural. Seria fantàstic, encara que no crec que es produisca, que també la OJE al igual que qualsevol altra organització, denunciara aquest discursos i expulsara als seus membres que els defensen públicament.

M’alegren les mostres de suport a l’article que he rebut per part de moltes persones vinculades a l’animació sociocultural. Vol dir que som moltes persones les que pensem així.

Desitge, i estic segur que serà així, que el VIII Congreso Internacional de Animación Sociocultural siga de nou una gran trobada de totes aquelles persones vinculades al món de l’animació sociocultural. Jo hi assistiré de manera virtual i estic molt il·lusionat en el seu contingut. Anime a totes les persones vinculades a l’animació sociocultural a assistir al Congrés, la reflexió i la compartició d’experiències són sempre necessàries.

L’animació sociocultural és necessària com a motor de transformació social en un món en el que l’extrema dreta barrejada amb el discurs neoliberal més deshumanitzat ha tornat a sorgir tant en Europa com en el continent americà, qüestionant els pocs avanços en drets que havíem aconseguit en la segona meitat del sègle XX. L’animació sociocultural posa en el centre l’autonomia de les persones i els grups, l’autoorganizació,la participació, l’apoderament i la concienciació i sols així podrem respondre col·lectivament a aquesta situació i seguir treballant per la construcció “desde abajo a la izquierda”, com diuen els zapatistes, d’un món més just i igualitari.

Totes les ideologies caben al discurs de l’animació sociocultural?

La reflexió sobre què entenem per animació sociocultural ha estat un debat sempre present en la majoria de persones que, des de la teoria o la pràctica, han abordat el concepte.

N’hi ha qui l’han considerada com una pràctica social, com una praxi, com una metodologia, com un model d’acció, … A mode d’exemple en citem algunes:

La UNESCO diu que és “el conjunt de pràctiques socials que tenen com a finalitat estimular la iniciativa i la participació de les comunitats en el procés del seu propi desenvolupament i en la dinàmica global de la vida sociopolítica en què estan integrades”

SOLER, P. (2016)[2] ens parla “d’una metodologia d’acció i intervenció socioeducativa que a partir del protagonisme i la participació de la comunitat busca el seu desenvolupament comunitari i cultural”

PIERRE BESNARD (1990)[1] la defineix l’animació com “tota acció dins d’un grup o damunt d’ell (una col·lectivitat o un medi) encaminada a desenvolupar la comunicació i a estructurar la vida social recorrent a mètodes semidirectius, es tracta d’un mètode d’integració i participació”

Una definició que compartisc des de fa anys i amb la que coincidisc és la de J.M. Barrado que en algun document del qual no tinc ara la referència deia que “l’animació sociocultural és una actuació crítica, lliure i transformadora de la societat. Pretén aconseguir que els pobles siguen protagonistes de la seua cultura: per això cal generar processos de participació i arribar a recuperar les senyes d’identitat, obrir camins a la creativitat, crear espais culturals, transformar el medi…”

També coincidisc molt en la definició del l’Equip Claves (Fernando de la Riva, Carmen Cárdenas i altres) que deia als anys 80 que “l’animació sociocultural és un conjunt coherent de mètodes i tècniques que té com a objectiu fonamental promoure processos de participació social i impulsar el protagonisme organitzat dels ciutadans en la vida social i cultural de la seua comunitat, en el seu desenvolupament, per a què puguen transformar-la en la mesura dels seus interessos i necessitats”.

Des del meu punt de vista l’animació sociocultural és un model d’acció social i cultural que es caracteritza per la participació, pel foment de l’autoorganització i l’autonomia de les persones i els grups, per la utilització de la creativitat i les propostes lúdiques i que té com a objectiu l’apoderament dels col·lectius oprimits, la creació de consciència social de la desigualtat i la transformació de la societat cap a una societat més igualitària i justa.

Això no concreta cap ideologia política específica però sembla evident, des del meu punt de vista, que exigeix una posició feminista, un enfocament antiracista, una lluita per un model més igualitari, una posició en contra de la discriminació per opció sexual, una posició en defensa de les llengües minoritzades, una lluita per una democràcia més participativa, una defensa i compromís amb els grups de persones més desafavorides : migrants, amb diversitat funcional, …

Per tant, torne a la pregunta del títol: caben totes les ideologies en el discurs de l’animació sociocultural? Considere que no. No caben aquelles que sostenen discursos de discriminació i d’odi cap a col·lectius com les persones migrants o les dones, o discursos homòfobs o xenòfobs, …

Moltes de vosaltres estareu d’acord amb mi i no enteneu en aquest moment del text per què afirme allò que us sembla també evident.

El motiu de l’article és que en el VIII Congreso Iberoamericano de Animación Sociocultural que organitza la Red Iberoamericana de Animación Sociocultural apareix dins de les organitzacions que el patrocinen la “Organización Juvenil Española” com a única organització de l’estat espanyol (les altres són totes de països d’Amèrica del Sud).

L'”Organización Juvenil Española” és un moviment de voluntariat creat l’any 1960 en plena dictadura franquista com a entitat del “Frente de Juventudes” que depenia de la “Secretaria General del Movimiento” el partit únic franquista. L’any 1977, finalitzada la dictadura, va constituir-se com associació privada. Encara que afirmen que són una organització apartidista i aconfesional el seu lema segueix sent “Vale quién sirve” que fa referència a una cançó originària del Frente de Juventudes.

Aquest lema de “Vale quién sirve” és utilitzat en moltes ocasions pel partit d’ultradreta espanyol VOX, i dirigents d’aquest partit com Jorge Buxadé tenen fortes vinculacions amb la OJE, com es pot trobar en el seu blog personal. No podem afirmar que hi haja una relació directa entre ambdues organitzacions però sí que sembla que tenen força relació.

En un moment en que estem vivint un preocupant creixement de l’extrema dreta i els discursos d’odi crec que des dels moviments associatius vinculats a l’animació sociocultural caldria exigir a totes les organitzacions que hi participen una posició clara en contra del feixisme, la xenofòbia, i els discursos d’odi. Si la OJE no defensa aquestes idees hauria de denunciar públicament a aquelles persones que diuen que pertanyen a la organització i fan exhibició pública d’idees d’ultradreta.

Si no és així no podem reconéixer a organitzacions d’aquest tipus dins de l’animació sociocultural ja que estaríem contribuint al blanquejament i reconeixement d’organitzacions que estenen els seus discursos discriminatoris amb uns valors contraris a tot allò que ha representat i representa l’animació sociocultural.


[1] Besnard, P. (1990) El animador sociocultural. Grup Dissabte

[2] Soler, P (Coord) (2016) La animación sociocultural. Una estrategia para el desarrollo y el empoderamiento de comunidades. Editorial UOC

Removent idees. Una entrevista i un article… sobre la cultura

La setmana passada van caure a les meues mans una entrevista i un article que parlen de cultura i polítiques culturals. Em van alegrar molt perquè coincideixen en molts aspectes en la meua manera d’abordar aquest conceptes i encara que no hi coincidisc absolutament fan trontollar les bases sobre les que habitualment es parla de la cultura.

L’article és de Oriol Cendra i ja té 4 anys. Es va publicar a Vilaweb el 7 de gener de 2017 amb el títol de “Des-professionalitzar la cultura. Polítiques públiques per a una cultura no professionalitzada. El títol em va semblar suggerent ja que habitualment quan es parla de polítiques públiques a l’àmbit de la cultura sol dirigir-se només a la cultura professionalitzada.

I entrant a l’article es qüestiona la cultura com a objecte que es gestiona, es mesura i es consumeix, és a dir, una mercaderia. Es parla de la cultura en la seua vessant antropològica de forma de relacionar-nos amb el món que ens envolta.

Es mostra com les actuacions i els marcs legals, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya però podrien ser de qualsevol altra administració, parteixen de la mercantilització, de dirigir-se a la professionalització de la creativitat i no parteixen dels drets culturals i d’aquestos, en tot cas, només es té en certa mesura en compte el “dret a l’accés”, oblidant totalment el dret a la participació i a la creativitat.

Acaba l’article amb una proposta “tenim l’oportunitat que la cultura deixi d’identificar-se amb el rànquing dels llibres més venuts o amb la xifra de vendes d’espectacles musicals o teatrals. Per fer-ho hauríem de voler que el periodisme cívic, les noves formes de criança, el cooperativisme, el teatre amateur, el dret a la identitat pròpia, la pesca tradicional, la participació i accés a les polítiques culturals o la biodiversitat agrícola (són només alguns exemples) fossin béns culturals. Ens cal que les persones siguem subjectes (i no públics ni consumidors) de cultura.”

En el segon cas es una entrevista el passat 18 de març al diari “El Punt- Avui” a Jordi Oliveras impulsor de la plataforma Indigestió.

A l’entrevista parla del Manifest per una renda bàsica universal i incondicional front als ajuts específics per al sector cultural. I qüestiona eixa idea de “concebre la cultura com un procés de producció d’uns per al consum dels altres, la idea que és una cosa que fan professionals, organitzacions i institucions, en lloc de quelcom comú. “

Em sembla que son dos textos molt interessants per debatre. Tal vegada en el dos em manca un aspecte: parlar dels valors que hi ha darrere de les pràctiques i activitats culturals i com aquestes modifiquen la nostra cultura entesa com eixa manera de relacionar-nos amb el món. També, encara que això crec que apareix d’alguna manera en els dos textos, posar més èmfasi en el dret de les persones a ser agents actives de la cultura, a ser creatives i a disposar de recursos públics per a ser-ho.