Aquests dies estic tornant a rellegir diferents documents sobre el canvi de llenguatge al que ens ha sotmés el neoliberalisme els darrers anys en el àmbit de l’educació. Els estic rellegint perquè el XI Seminari Freirià que celebrarem a València la primera setmana d’abril, l’alumnat i professorat d’Animació Sociocultural i Turística, tractarà sobre “Sueños y utopías en una educación mercantilizada”.
El Seminari el realitzarem com els anteriors en col·laboració amb el professor Miguel Escobar de la UNAM de Méxic i en ell també participarà alumnat de Pedagogia de la UNAM.
Tornar a rellegir els textos em reafirma en la idea que el debat sobre el llenguatge, sobre les bases teòriques, no és un debat superflu, ja que precisament en aquest canvi de llenguatge rau l’èxit de les polítiques neoliberals i el desarmament teòric d’aquelles persones que ens hi oposem.
Les teories del capital humà han estat durant anys imposant la idea que l’educació és una inversió, un bé de consum que permet a les persones triomfar en aquesta societat competitiva. S’arriba a relacionar educació amb ocupació, quan hi ha a evidències que un nivell més alt d’estudis ni de les persones ni dels països garanteix aquesta ocupació. Un exemple evident el tenim a la Unió Europea on el nivell de titulats universitaris a l’Estat Espanyol és superior al d’Alemanya o Irlanda, i en canvi el nivell d’ocupació és menor. I això no és degut a la manca de preparació dels titulats de l’Estat Espanyol, ja que precisament Alemanya i Irlanda ens importen mà d’obra qualificada. El que passa és que això els permet a aquest països tenir mà d’obra qualificada amb uns costos laborals menors.
Per altra banda, s’ha traslladat el debat educatiu al tema de la qualitat en educació. I què és això de la qualitat?, ningú ho sap. Perquè els processos de gestió de qualitat importats de la indústria i dels serveis són sistemes que fonamentalment estableixen processos a realitzar i comproven si aquests s’han realitzat d’acord amb els procediments previstos però en cap moment es reflexiona sobre components ètics o ideològics o sobre el paper de l’educació.
Se’ns ha oblidat que fa uns anys tots i totes assumíem que fonamentalment l’educació i en concret el sistema educatiu és una ferramenta per a la construcció d’un món més just, la compensació de la desigualtat i unes persones més lliures.
I se’ns ha traslladat el debat i el llenguatge al camp de les metodologies, però no des del punt de vista d’aquelles que contribueixen a que les persones reconstruesquen els seus coneixements i les facen més lliures, sinó a aquelles que siguen més eficaces o eficients, aquelles de més qualitat. I això s’està traslladant també, a través de la introducció de les competències, com a element d’innovació,en una obsessió sobre els resultats objectivables. Fins i tot ara estem observant el retorn de models com la taxonomia de Bloom que centra en debat de la planificació en la concreció dels resultats, quan totes les corrents progressistes en educació des de fa més d’un segle han situat als processos en l’element clau per a que l’educació siga alliberadora.
Perquè en definitiva, del que es tracta és que qui oferisca la mercaderia d’educació la puga diferenciar de la competència, com aquella de millor qualitat. I en aquest parany hem caigut també moltes vegades el professorat de la pública. I últimament també moltes persones joves progressistes que són molt crítiques amb l’educació pública i que veuen en el camp de les escoles privades i cooperatives la solució a una escola pública ancorada algunes vegades en el passat. I sense discutir el bon treball que fan moltes d’aquestes escoles, la seua existència no deixa de ser una eixida individual tant de pares i mares com de professorat. I des del meu punt de vista justifiquen les tres qüestions en les que es basa la conversió de l’educació com a mercaderia: la llibertat d’elecció, l’autonomia dels centres i la qualitat.
El debat i la lluita per recuperar el sentit de l’educació com a dret i com a element de transformació social passa per l’escola pública, per recuperar el llenguatge i per la incorporació de professionals a l’educació pública que entenguen que l’activitat educativa és una activitat política i compromesa. No estem, evidentment, parlant de política de partit, sinó de valors, de concepcions sobre quina societat volem construir, i de quina societat desitgem. D’uns somnis i unes utopies que han de tenir en l’escola el seu espai central.
Recomane si voleu aprofundir
La educación como derecho o como mercancía. Marea Verde Aragón http://solidaridadpolitica.unizar.es/materiales/La%20educacion%20como%20derecho%20o%20como%20mercancia.pdf
Cascante,C. Neoliberalismo y reformas educativas http://www.quadernsdigitals.net/datos/hemeroteca/r_3/nr_43/a_645/645.html
Puiggros, Adriana. El perfecto negocio de la educación https://www.pagina12.com.ar/diario/elpais/1-304066-2016-07-13.html