La primera cosa que he de dir és que sembla que ningú s’atreveix a parlar sobre el tema. Com que per primera vegada al País Valencià s’ha abordat aquesta qüestió i això, sí que cal dir-ho, és positiu, ja no toca entrar en el fons. A més tampoc sembla que l’administració done peu a opinar ja que està elaborat per “experts” que han fet una diagnosi del sector i han establert els objectius desitjables per als quatre anys.
Un Pla Estratègic Cultural, des del meu punt de vista, no és un document tècnic, sinó un document polític. Estableix quina cultura volem i quin sector cultural volem d’ací a quatre anys i les actuacions que farem per aconseguir-ho. Darrere d’eixe Pla Estratègic hi ha una concepció de la cultura i uns valors, i mai pot ser un document neutre. Per tant, encara que siguen “experts” o “tècnics”, els autors tenen darrere una concepció de la política cultural determinada.
Darrere de les actuacions de l’Administració sempre hi ha una manera d’entendre la cultura i el sector cultural, encara que aquest siga més o menys improvisada o oculta. En els anys de govern del Partit Popular ho hem vist clarament. A mode d’exemple només cal que busquem a les hemeroteques la programació del Teatre Principal dels darrers anys i veurem quina concepció de la cultura hi havia, quina presència del valencià (quasi nul·la) i quina presència de grups valencians.
Un Pla Estratègic possibilita que aquestes actuacions es puguen sotmetre a debat. Fa explícits els principis dels quals es parteix i els objectius que es pretenen, i pot donar lloc a què els diferents sectors hi participen i n’opinen. Evidentment, al final, l’administració té la legitimitat política de decidir d’acord amb el programa polític que presentà als seus votants.
Vaig doncs al gra, vaig a entrar a comentar. Evidentment no ho faig des d’una posició neutra. Ho faig des d’una posició transformadora que entén la cultura com un dret de les persones i des d’un territori que pateix des de fa molts anys una colonització cultural evident, on la diglòssia ha relegat la llengua pròpia a una situació subordinada i en perill d’extinció.
La primera qüestió que em copsa és l’afirmació que es fa en el primer paràgraf del text “La política cultural del Consell es planteja com a objectiu bàsic la transformació de l’actual ecosistema cultural valencià per a contribuir al canvi del model productiu.” L’afirmació és gruixuda, perquè suposa que l’objectiu de la política cultural és fonamentalment econòmic. Tot acceptant que qualsevol política cultural té també objectius econòmics, des d’un punt de vista d’esquerres entenc que és inacceptable que aquest siga “l’objectiu bàsic”. Però a més és confús, perquè si es tracta del canvi del model productiu, caldrà aclarir cap a on volem que vaja eixe canvi. I això no es diu (entenc que es suposa que es refereix a un increment de les activitats del sector del coneixement) i només es repeteixen els mantres moderns de la innovació i la productivitat. No vaig a entrar en això, però tinc molt clar que la innovació no és un valor en sí mateixa, la innovació només és positiva si va a favor de les persones i de la construcció d’una societat més justa.
La segona qüestió a assenyalar és que en els cinc eixos -o principis- que es plantegen (Industrialització i consolidació dels sectors culturals i creatius, Territorialització, Cooperació interinstitucional, Internacionalització; Democratització i accés a la cultura), mostren un model de política cultural molt allunyat del que s’ha estat escrivint o discutint els últims anys. Semblen uns eixos elaborats en els anys 90. Em sorprén la manca de referència a la democràcia cultural, que va ser assenyalada en la Conferència d’Helsinki de la UNESCO en els anys 70 com a objectiu de les polítiques culturals i que ha estat l’eix de les reflexions de la trobada Interacció de la Diputació de Barcelona els darrers anys. El model cultural que es proposa està centrat en entendre la cultura com un producte de consum i de dinamització econòmica, i no com una ferramenta de cohesió social, una ferramenta per ajudar a les persones a reflexionar sobre el món en què viuen, a construir altres mons possibles, una eina de participació.
Però si això ja ho intuesc quan es plantegen els cinc eixos, se’m fa encara més palés als objectius que es plantegen des d’un model de planificació que marca resultats mesurables. Uns objectius mesurables que no tenen darrere cap valor ètic darrere. Es tracta de consumir més cultura sense analitzar ni plantejar-se quins continguts ha de tenir aquesta cultura, quins valors ètics té darrere, o en quina llengua s’expressa. Aconseguint els objectius previstos no sé si tindrem un país més lliure o podem encara acabar en una societat més adormida, més castellanitzada, menys lliure,… Perquè des del meu punt de vista manquen per definir els objectius reals d’aquesta política cultural. Els objectius d’una política cultural han de definir cap a quina societat, cap a quin país volem avançar i això no depén de si hi haurà més o menys empreses al sector, si hi haurà més o menys espectadors, o si hi haurà més o menys …
La resta més del mateix, però a més hi ha una contradicció evident. Si els objectius que he comentat abans són precisos i numèrics resulta que les mesures són molt menys concretes. Es tracta de desenvolupar plans d’accions, desenvolupar els vincles de la producció creativa, literària i editorial de la Comunitat Valenciana en l’àmbit nacional i internacional, impulsar d’un pla per aconseguir una major eficiència entre l’entramat dels béns patrimonials valencians, explorar noves formes de valorització i ús del patrimoni,…. és a dir, més bones intencions que accions concretes. Les accions que precisament sí que haurien de ser concretes sembla que seran més estudis, plans i reflexions, i poques actuacions reals.
No es pot abordar només el sector de la cultura des d’una vessant i des d’una mirada. Crec que és una gran errada. I no es pot elaborar un Pla Estratègic sense definir, com he dir abans, quin país i quina societat volem. I, en definitiva, quina cultura volem.
Compartisc a més les crítiques i reflexions que planteja Joan Francesc Mira a l’article que va escriure al Temps http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/04/el-pla-14201.php.
Enllace ací el Pla Estratègic per si algú vol llegir la font original. http://www.ceice.gva.es/va/fes-cultura